miércoles, 22 de diciembre de 2010
un dia sin sentido alguno
la luz tenue de la habitación golpeaba en su frente. Él, como cada día, residía sentado en esa silla culpable de su dolor de espalda. Se pasaba la mañana sentado en ella, revisando a desgana esos documentos que su jefe le había entregado a primera hora, siempre la misma columna de hojas, igual de larga y aburrida. El olor a puro quemado se adueñó años atrás de su despacho, el qual sólo albergaba una mesa siempre llena de hojas en desorden y un pequeño ordenador de color amarillo a causa de los años en ese despacho.
se encontraba paseando por la ladera de una calle, sin pensar quizá en algún momento pasado o futuro, que le acompañará o deseará durante el resto del camino. mientras, disfruta de las vistas que este le proporciona, pequeños detalles en que otros peatones no se percatan. intentando acojer buenas ideas que se le cruzan o que, en algún caso especial, las persigue. entre medio, cojiendo frutos de algún que otro árbol que ya se ha encontrado en pasos anteriores.
todo uno, todos solos.
todo uno, todos solos.
lo perdí?
Lo perdí? Quién sabe...Tú? No. Entonces no sé qué hacer. Como todos...Pues vaya. Así es la vida. Nadie és feliz? Alguien habrà
¿A caso sabes quién eres? ¿A caso sabes por qué reaccionas? ¿A caso sabes qué haces?
A veces nos hace falta una situación extrema para saber como respondemos. A veces nos hace falta una mala experiencia para saber quienes somos. A veces nos hacen falta objetivos para saber que hacemos. Nuestra vida es demasiado fácil para saber que hacemos aquí.
buenos dias
Buenos días. Días pasados para fortalecer las bases, unas bases fácilmente moldeadas. Gente sin nombre paseando por los alrededores de una cabeza con hambre. Gente alrededor dando de comer. Unos se cansan, otros llegan. Nada sigue igual ni nada va a seguir igual, ley de vida. Hay gente que cree que los amigos sirven para toda la vida, y otros que creen que la misma vida los aleja. La verdad, los amigos son para el momento que estas en la vida. Sin embargo, todos creemos tener los mejores amigos, esas personas que nos acompañan a sitios sin saber a donde ni el porqué, esas personas que nos escuchan sin que nosotros hablemos, esas que te quieren sin decírtelo, esas que te entienden, te echan de menos, hasta en algunos momentos te adoran. Uno te hace pensar, te culturiza un poco, te da apoyo; otro te hace sentir uno más, te hace feliz, te hace reír; otro te entiende, comparte vida, te hace reír; el otro te hace ser persona; el otro te hace sentir; y el otro hablar sin querer. Todo esto puede ser reemplazable, seamos realistas, pero nunca se hará igual. Solo tenemos una vida, y somos capaces de recordar lo mejor de esta.
Soñé que tú me llevabas
por una blanca vereda,
en medio del campo verde,
hacia el azul de las sierras,
hacia los montes azules,
una mañana serena.
Sentí tu mano en la mía,
tu mano de compañera,
tu voz de niña en mi oído
como una campana nueva
como una campana virgen
de un alba de primavera.
¡Eran tu voz y tu mano,
en sueños, tan verdaderas!...
Vive esperanza; ¡quién sabe
lo que se traga la tierra!
A.Machado
por una blanca vereda,
en medio del campo verde,
hacia el azul de las sierras,
hacia los montes azules,
una mañana serena.
Sentí tu mano en la mía,
tu mano de compañera,
tu voz de niña en mi oído
como una campana nueva
como una campana virgen
de un alba de primavera.
¡Eran tu voz y tu mano,
en sueños, tan verdaderas!...
Vive esperanza; ¡quién sabe
lo que se traga la tierra!
A.Machado
no hi ha res...
a no hi ha res: una simple rutina diària, que hem segueix desde fa anys; una constància de falsacions repetides, d'il·lusions desfetes; racistes pervivents a la prèvia senzillesa; idees repetides; històries trencades per la maquinització matinal, per l'atrafegada caiguda del sol.
de sobte, sense saber el perquè, envoltat per un crit sord, es mira el rellotge. Falten deu minuts i ni tan sols sap on està, arrivarà tard, però el pitjor, que mai sabrà com s'ha ficat en aquell carrer tan estret. En aquell carrer no feia més que passar gent: amunt i avall, entran i sortin, miran i escoltan.estava parat al bell mitg del vaivè dels ciutadans, savia que quedant-se on estava, sense fer res, no aconseguiria gran cosa, però ja havia assumit que arrivaria tard, així que procurava submergir-se en la bullició d'aquell carrer. Un carrer que, sense voler, l'inspirava una tranquilitat que el recorria per tot el cos.es quedaria quiet uns vint minuts més, somiant com agués estat el seu dia si agués arrivat a l'hora. el xoc d'un senyor massa preocupat per a parar-se a demanar perdó el fer despertar, i decidir-se a tornar cap a casa, aquell indret propi.
sembla que no hi ha res, potser es un simple vagabund de la vida, que volta pels límits d'un món inmens, però sense examinar, un món on la gent viu immersa en la seva rutina excèntirca, on la gent segueix el curs d'un Estat despreocupat del gaudi dels ciutadants, un món on l'avenç trenca l'alegria de caminar...
martes, 21 de diciembre de 2010
ha arrivat el moment
- T'ha arrivat el moment, no el pots evitar, no el pots esquivar, tant sols pots abraçar-lo i afrontar-lo, i aleshores, fer allò que hem estat practicant dia rere dia, incansablement. Et semblava fàcil oi? Doncs ara ha arrivat el moment, ja no hi ha res fàcil veritat? El temps s'ha parat, no pots pensar, no pots viure. Quan arriva el moment et sents que ja no ets persona: no penses, no tens gana, ni sed, i molt menys sentiments, perquè el moment ha arribat, i quelcom t'inunda, i ja no ets persona, tant sols matèria, que viatja pels vols d'una ciutat activa, massa activa per preocupar-se d'una matèria. I quan arrivi el moment, la cagaràs, faràs allò que t'he corretgit dia rere dia, incansablement, i tot s'acabarà per tu, et sentiràs persona, viuràs, però tot ja s'haurà acabat, el record del moment mai l'oblidaràs, i sempre t'acompanyarà allà on vagis, sempre que facis algu, allà hi serà, el teu moment.
un divendres de tardor
Era un divendres de tardor, el sol ja s’havia amagat però la llum de la lluna il·luminava la bellesa d’aquells arbres despullats que perseguien el carrer. La gent tornava a casa després del seu passeig incentivat pel caure del sol i el noi estava assegut junt la finestra de la seva habitació, observant les parelles unides de la mà com iniciaven la fi d’aquell passeig. El jove percebia l’aire que inspirava reflexió i lliscava per tota la seva pell. No feia molt que havia tornat de l’escola, hauria de posar-se a estudiar per aquell examen imminent, però ja s’inundava en aquell mar de dubtes i qüestions que en aquella etapa adolescent l’incomodaven, incessants. Observant l’escena, el jove començava a rememorar aquell passat proper en que la sort l’hi havia girat la cara.
nada
el joven señor paseaba por la ladera de la calle, alli donde los coches no salpicasen el agua que caía incesante, era de noche, y los faroles intentaban dar luz a una calle sin fin. el señor llegó pronto a su casa, mojado, llamó a la puerta sin esperar respuesta, ya que nadie lo esperaba allí dentro. buscó las llaves en el bolsillo de detras de los pantalones, abrió la puerta sin prisas. el piso estaba a oscuras, frío como la noxe y todo estaba donde lo había dejado antes. de repente el teléfono sonó con todas sus fuerzas, sin parar. el señor, tranquilo, fue en su busca. preguntó quién era. nada. solo era publicidad.
quelcom
quelcom es queda
quelcom hem desfà
quelcom no marxa
quelcom hem destrossa
quelcom s'allunya
quelcom hem mata
quelcom hem desfà
quelcom no marxa
quelcom hem destrossa
quelcom s'allunya
quelcom hem mata
el sueño...la vida...la muerte...el tiempo...la realidad...
dicen que la vida es larga, y a la vez corta...dicen que la vida es dura, y a la vez feliç...
dicen que el amor es bonito, y a la vez traicionero...dicen que hay una media naranja, pero nadie ayuda a encontrarla...
dicen que las personas aydan a vivir, pero cada una hace su camino...
qiero deciros algo, xo nada os digo...
lunes, 20 de diciembre de 2010
reflexions...
Estem asseguts a la platja, un vespre d'estiu enfront del mar.
Ja no fa tanta calor i el sol comença a amagar-se per l’horitzó. Aparentment no estem fent res, la nostra mirada vaga perduda mar endins sense cap expressió concreta. Per un observador que ens mira des del passeig marítim, la nostra inactivitat contrasta amb els nois i noies que juguen a voleibol, amb els nens que fan castells a la sorra o amb l’avi que passeja un gos per la vora del mar.
Ja no fa tanta calor i el sol comença a amagar-se per l’horitzó. Aparentment no estem fent res, la nostra mirada vaga perduda mar endins sense cap expressió concreta. Per un observador que ens mira des del passeig marítim, la nostra inactivitat contrasta amb els nois i noies que juguen a voleibol, amb els nens que fan castells a la sorra o amb l’avi que passeja un gos per la vora del mar.
Ara bé, el nostre cap bull en frenètica activitat. Reconcentrats en els nostres problemes ens hem aïllat del món extern, i en som completament aliens. Per la nostra ment passen varietat de pensaments, dubtes, creences, desitjos i sentiments...; estem absorts en el nostre problema i uns pensaments s’encadenen amb els altres o els suplanten momentàniament.
Pensar, recordar, desitjar, sentir...
Pensar, recordar, desitjar, sentir...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)











